La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

llons de llana– devien ressonar allà dins com els
trons que obrin les portes de l’Avern.
Davall dels envelats, als tribunals del carrer de
Cavallers es reunia el bo i millor de la noblesa valenciana:
a la fila del davant, dones esplèndidament
vestides, mascles tendres i menuts a cura de
serventes
o esclaves; darrere, les jovenetes de casa bona,
i a la part més alta de les graderies, les dones
grans i les viudes. Allà distingí la seua mare adoptiva.
Elionor Martorell no prestava atenció a res;
tot i que mai no l’havia tractat com a fill, ell l’hauria
volguda baix, davant d’aquells que n’havien
admirat feia temps la bellesa, i no allí amb Sèlima,
la dida mora, menuda i envellida, agafada del
braç, que la preservava de qualsevol galanteria.
Per acabar-ho d’adobar, Coràlia i Deianira de
Castellví, dues gràcies bessones que tothom, cec a
l’encís dels trets únics de la seua estimada
Coràlia, s’obstinava a confondre, formaven part