La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Ja temia que no vindríeu. Olfo, sobren les presentacions:
no és el moment perquè ni vós ni jo fem
una imprudent ostentació pública dels nostres
noms. Ah, i aconselleu al vostre sarraí que embeine
el coltell. ¿Li heu ordenat vós d’anar al davant
obrint-vos camí descuidant la rereguarda? –
havia preguntat mirant de fit a fit el musulmà de
Beniveni.
La camisa blanca desgastada per l’ús, el cabell
mal rasurat propi dels convalescents, dels bojos o
dels condemnats, no li treien el port aristocràtic; a
la cara renegrida destacava un somriure ni alegre
ni cordial, sinó dibuixat pel desengany i un pessic
de cinisme que els ulls, petits i enrogits pel poc
dormir, accentuaven.
–Us suposava avisat, però la vostra cara em diu
que ni el Príncep ni el vostre parent us n’han dit
res. No us esforceu a mantenir la reserva amb mi,
perquè des que vaig partir de València estic al
corrent del que us guia a Nàpols.