La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

dir que això aclariria la mort del pare digué que
sí. Encara tinc present el gest púdic –hagué de furtar-la
perquè en férem una altra igual– amb què
em lliurà la clau de la portella del prestamista
Martí Joan de Galba, el legítim propietari del llibre
que estic buscant.
–No deia això el full que em llegires. Crec recordar
que l’atribuïa a un tal Martorell.
–Martorell n’era l’autor, sí, però poc abans de
morir li oferí a Galba el manuscrit de la novel·la
com a garantia d’un préstec que la misèria i la
mort no li permeteren de saldar.
Blanquina va sospirar; allò li provocava un content
malsà que el retornava a l’època de la infància
més remota, quan brandant les armes de fusta
que es feia per jugar amb els amics del carrer,
s’entretenia a proclamar-se el seu defensor contra
enemics ficticis o d’altres que ingènuament creia
reals, extrets de les històries que els llegia el pare
a la vora del foc. Aquella casual evocació el du­