La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

escoltar, mentre amb aprensió la dona pinçava el
seu prepuci circumcidat.
–Jo tampoc no ho sabia, mare. A més, què demaneu...
Sense capironet, el falcó vola amunt i el
goig és més gran.
–Com a bacant de l’Amor hauries de professar
tu, criatura, no com a monja; no estàs feta per a
passejar claustres.
–¿Veieu com encara sou bona per a cavalcar i
que el vostre cos, bé que ajudat de bruixeries, pot
excitar els mascles?
Afalagat per l’al·lusió, el piu esmortit revingué un
tant de la letargia. La sang li escampà per malucs
i cuixes una pruïja agradable; poc temps després,
el formigueig i les pessigolles li anunciaren que
l’hora de la resurrecció de la carn s’aproximava. I
de colp i volta, se li presentà la visió instantània
de la manera com tot s’havia teixit perquè es trobara
indefens en mans d’aquella parelleta.