La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

cordava el tacte bast del sac humit quan pagava,
l’ofec i la foscor mentre els altres es movien al voltant
i s’acostaven a pegar-li carxots fins que endevinara
qui li havia pegat. Ara la sensació era
idèntica, mirava cap a tots els costats sense veures’hi,
qualsevol soroll o paraula el feria, i sentia
temptacions d’abandonar-se i esperar que algú,
com en el joc de la infància, s’afartara de castigar
el fill de l’amo i se’n compadira.
–Senyor, beveu aquesta tisana.
Els seus llavis de drap no notaren res; més endins,
sí: la sensació d’una cremor agra a la gola i
el nas coent, amb gust de terra humida.
–Raurà el mal com llengua de gat.
De sobte, el cos se li féu estrany.
–¿Què és açò?
–No ho sabem, però poc importa... –va intervenir
brusc i rialler Catalí Rodonya–. És pastat per
mans de dona; diuen que cura igual o més que la
mort.