La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

havia estat el primer a buscar la roba, de sobte
s’aturà, i així va romandre fins que el soroll de Rodonya
en l’aigua freda el distragué. No veia com
entrar-los... Llavors el moro, fart potser d’esperar
Rodonya, s’obrí pas per la senda, en un revolt de
la qual, darrere d’un arbre, s’havia amagat. El va
deixar apropar-se, i quan ja el sobrepassava, descarregà
l’atiador. El colp sonà sec i ofegat, com si
trencara una olla plena de fang... Cale, en terra,
el mirava, els ulls increïblement oberts, incapaç
d’endevinar què succeïa. I a preparar-se per a la
peça grossa... Però Rodonya havia pujat per un
altre lloc, i s’aproximava a la casa reclamant la
presència del negre amb crits tan desaforats que
va témer que el cadàver s’alçaria a obeir-lo. La
veritat, el seu antic deixeble intimidava, i amb ell
dins, la cova esdevenia inexpugnable. Si no és
que rebia ajuda de l’interior.
I l’havia rebuda, i tant que l’havia rebuda. Ara,
veient els camarades d’excusat eixir d’aquella estança
i mirar amb ulls lascius les quatre donasses