La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Dirimien lluites incruentes, amb atacs, contraatacs,
treves, maniobres, rendicions incondicionals que
no posaven en entredit l’honor dels moros ni dels
cristians, que ell encapçalava... Hi havia un minyonet
en terra amb els ulls closos; va recordar la
frase màgica que se solia emprar en casos així, i
el conjurà.
–¡Front senyat, home retornat!
Amb graciosa suficiència, el xiquet el va mirar
de reüll mentre palpava el company que tenia més
a prop.
–Àngel: un altre inútil que ni sap qui sóc ni que
no sóc mort – afirmà fent el senyal de la creu–.
Ego, l’Arquebisbe de València, t’absolc dels teus
pecats.
Trepitjava, doncs, el camp de batalla d’una croada
en la qual aparentment els infidels havien sabut
colpejar el penó de la màxima autoritat cristiana.
Eren menuts, però hauria pagat perquè l’inclo­