La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Catalí li agafà la bossa i la buidà en aquella
urpa de salvatgina; en adonar-se’n, Renoc va fer
intenció de llevar-li alguna peça.
–No li’n doneu tantes. I tu, tingues present de qui
són la femella i el captiu, no em faces parlar més
del compte.
El sarraí aparegué al llindar amb els braços desplegats
i allò atenuà l’ímpetu de Renoc, no la seua
malícia. Se’l veia acorralat i, alhora, pendent d’ordir
la revenja.
–Tens més a perdre que no jo. ¿Per què protestes?
¿No ho arrabassares abans a mi i a uns altres,
com a tu et fem ara?
Renoc arreplegà els fardells i es va atansar a la
porta que el iaio, immòbil com una gàrgola, tapava;
la rialleta de Rodonya l’enfuria.
–Ell, com vós, cavalleret, també venia a cobrar
el delme. Cada any, bona part dels diners estalviats
amb penes i treballs per un servidor, pel moro i