La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

El cunyat tant li feia, però no que el pare i Blanquina
callaren o canviaren de conversa quan se’ls
acostava. D’acord, el viure desordenat –dones,
joc i gresca– en justificaria la desconfiança, si no
fóra perquè ells prenien com a causa per a negarli
la consideració allò que ell feia com a conseqüència
de veure’s marginat.
–¿T’he preguntat jo alguna vegada on vas o
d’on véns?
–Abans sí que solies... No tens raó, i ho saps
molt bé, estimada.
Havia contestat amb cautela, per si de cas el seu
enyor de l’antiga harmonia acabava d’indisposarla.
Però aleshores recordà Blanquina criticant-li la
imprudència i les paraules que havia adreçat a
Roderic de Beaumont el dia de Corpus. Tot i que
entenia els motius de Blanquina per a encomanarse
a aquell jovencell, tenia ganes ganes de fer-li
veure que li era més imprescindible del que ella
suposava.