La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Escolta’m: en primer lloc, cal buscar; en acabant,
si li caus bé a la Fortuna, encara t’atiparàs
amb mamelleta de monja pesarosa cansada de
calmar-se ardors en solitud.
Arribaren a la tàpia darrera de l’hort; la portella
oberta, el travessaren a la claror de la lluna darrere
d’una escolaneta coixa que els devia prendre
per qui no eren, i ja dins de l’edifici, la bullícia
apagada de les cel·les (prova que no eren els
únics que havien entrat al convent sense permís de
la mare abadessa), el moment emocionant en què
van ser rebuts al parlador, i allí, el tacte urgent
d’unes mans humides, quasi infantils, el pervertit
vot de silenci que els imposaren, la roba donada
incautament en gatge. En acabant, els havien fet
combregar amb un lletovari que els provocà un
riure entusiasta abans que començaren les boges
persecucions de cossos fugissers en cel·les perfumades,
i veus d’hurís els embogiren. Ni temps havia
tingut de regirar altres cel·les ni de preveure
una eixida d’emergència per si venien mal dades.