La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Mudats per a la festa del naixement de la Verge,
principals, curiosos, lletraferits i gran poble havien
anat arraïmant-se en plena calor setembrina des
de dues hores abans vespres, i a mida que el sol
es ponia, convergiren –els participants vigilant-se
per sobre de familiars i coneguts– cap a l’entrada
de l’església de Sant Joan disposats a escoltar la
publicació de la sentència del certamen.
–Lluïso, desgraciadament la teua mínima comparsa
no pot igualar cap d’aquests seguicis –es lamentà
Dolcí.
Es va arrimar al seu germà i al poeta, que escorcollaven
els rostres de la gentada.
–¿Portes ben guardats els papers, Dolcet? ¿No
te’ls ha guipats ningú? –interrogà Lluís, amb un to
de dubte inconvenient.
–Els duc cosits a la camisa. Ningú no en sap res,
si no és que, el cabet desballestat per l’alcohol o
l’orgasme, has fet el bocamoll.