La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

seua crítica, i per això començà a rumiar la manera
de disculpar-se quan despertara.
Necessitava respirar l’aire del matí i travessà
l’estança de Baracat, que jeia en terra plegat sobre
si, les mans entre les cuixes, damunt d’un grapat
de palla. Que distint el Baracat d’ara d’aquell
altre que l’abatia en improvisades justes amb pals,
d’aquell que, els genolls encastats al pit i subjectant-li
els braços amb una sola mà, li explicava el
significat del seu nom i a continuació li imposava
penitència.
–Confessa la teua traïció.
–Em done –responia ell a fi d’acontentar-lo, sense
captar en què consistia l’assumpte.
–¿Qui t’ha vençut?
–Baracat. –¿Què vol dir el meu nom?
– “El de la bona fortuna”. –¿I què demanes a qui
t’ha derrotat? –La mercé de continuar viu. –¿Per
què la vols? –Perquè més val al cavaller bona mort
que mala i penosa vida. –Doncs, vés i conta-ho a