La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

després es retrobaren en eixir Fitora de la presó
comuna, no li va retreure que haguera escampat
el poll. Al contrari: gràcies als patiments de la garjola,
molts dels antics prejudicis se li esborraren, i
ja no es podia aguantar les ganes de repetir una
experiència semblant a la de la frustrada amb l’esclaveta.
Deixaven a l’esquerra l’hostal de Matalí, amb els
envelats rojos que el feien famós en tot València
parats. Cosa rara, les taules eren buides i dos fàmuls
s’ocupaven de mantenir ben ruixat el pis.
Cregué que els havien clissats de lluny. Arrimat a
la paret, Fitora semblava paralitzat per aquella
barreja de por i excitació que se li pronunciava
quan, prop dels escenaris dels seus actes, la memòria
el traïa.
–No convé que ens vegen per ací. Fes per les teues
costelles –l’alliçonà al·ludint la pallissa dels criats
del mercader.