La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–I en tu: sent dir-te que els Castellví i els Beaumont
no es poden barrejar.
–¿Per què? –interrogà sense poder amagar un
matís de desesperació en la veu.
–Històries del passat que coneixeràs quan pertoque...
Com abans oblides la teua amiga, millor
per a tu i per a tots.
Aleshores va contar a l’avi amb quatre pinzellades
el que havia succeït a la llar de Francí.
–No hi renunciaré... Si la veiéreu em donaríeu la
raó, avi: la figura harmoniosa, les mans delicades,
els cabells rossos, els ulls que semblen expressament
fets per no mirar sinó a mi, la seua veu càlida,
femenina, musical.
Després callà, perquè veiera que la mala fortuna
els igualava.
–Que curiós que els enamorats senten el mateix
i, malgrat tot, se senten únics. Solem enamorar-nos
de qui no ens convé, i ens creiem venturosos quan
en realitat treballem pel nostre mal.