La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

traure un grumoll de greix que mastegà amb delícia.
Tot i l’escassa llum, va poder veure’s les mans
mascarades i la roba bruta; el seu aspecte, si algú
el sorprenia, no ajudaria que el reberen a toc de
campana.
Menjar i foc li van infondre prou confiança per a
arriscar-se entre les taules fins l’altre extrem de la
cuina. Dissimulada per uns armaris de fusta i un
sostret, s’endevinava la pedra del taulell, i sobre
ella, la barrada obertura del refectori. Almenys
per allí la Trinitat era inviolable. ¿I la porta que comunicava
amb la resta de l’edifici? Les restriccions
de la clausura no feien suposar que haguera quedat
oberta, però calia intentar-ho. Explorà des de
la llar cap a la dreta. Al racó contrari tocà el desnivell;
no devia ser la porta reglar que s’obria a
l’interior, però es veia a dins del convent. Fins que
comprovà que –una més– era perfectament encaixada.