La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

que acudia a detenir-los. El cas és que escoltaren
que havien de dur-la a la Trinitat. La resta no cal
que ho explique. El meu germà... És per açò que
volia demanar-vos que l’emparàreu.
–Dèbil coartada, culpar un altre de les pròpies
faltes i, a més a més, un domèstic –atacà un Corella
impacient que repassava amb el polze i el dit
del cor les galtes solcades.
–Mossén: hauríeu de parlar amb Francí, Fenollar,
Pere d’Anyó o alguna persona influent per si
el Sant Ofici el té en el seu poder.
La petició despertava les reticències del poeta.
–Ja veurem... –digué sense convicció–. Encara
que... qui sap...
Esguardà fixament Corella a fi de demostrar-li
que no estava disposada a transigir amb cap tripijoc.
–Després del certamen de Sant Cristòfol, la meua
influència sobre Pere d’Anyó és ben minsa. El meu
amic Fenollar no crec que vulga arriscar-s’hi...