La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

la porta, sinó que no freqüentava ja els voltants de
la Seu. ¿Li parlaria la pròxima ocasió que es creuaren,
o passarien de llarg, com dos enamorats
penedits del passat? I tot per culpa seua i del seu
orgull... Casualitat o no, les portes obertes de la
Seu el convidaren a pregar a un Déu a qui tenia
abandonat, i ell necessitava descarregar la consciència
en confessió.
Dins feia olor d’encens i de cera, i hi regnava
una quietud de mort anticipada. Les tres naus buides
semblaven sitges plenes de fossca espessa i
quan aconseguí veure-hi es va embadocar contemplant
l’estampa idíl·lica del capellà que repartia
els psaltiris i notes per a vespres als diversos reclinatoris,
un acte senzill que contrastava amb el
món pervers de fora, indici, sens dubte, que allà
se li oferia l’oportunitat de reconciliar-se amb l’Altíssim.
Va desembeinar l’espasa per posar-la als
peus de l’altar perquè beneïren aquella arma pecadora.
De sobte, l’atac d’un tub de l’orgue féu girar-se
el sacerdot, que interpretà malament l’acció: