La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

duir-lo a la canera; llavors comprovà que compartia
sort amb un altre expulsat del Paradís, el cap
del qual, pesant com una llosa, li oprimia el pit.
Havia hagut de lluitar per llevar-se’l de damunt.
L’altre s’alçà. Com ell, anava despullat: era només
un cosset blanc, sense pèl, que transparentava uns
ossos deformes i una cara de xiquet encastada en
un crani desmesurat; la seua natura era una tija
acabada en tres diminuts bonys que recordava
l’estri amb què els pescadors punxaven els peixos
grans (més tard va saber que de petit un esparver
li l’havia picotejada). Estava tan baldat que no es
podia moure. Fitora el va traure del perill, i a l’eixida
es va burlar de la forca que hi havia a la porta
del Públic.
Comparat amb aquell, quasi no reconeixia el Fitora
que ara sentia al costat. Com que li devia la
vida potser, i sobretot que li haguera evitat el tràngol
de ser rescatat pels Beaumont, li havia promés
que faria els possibles perquè gaudira sempre que
volguera, i que parlaria amb l’amo per mirar d’en­