La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

de roses vermelles com coàguls de sang, que conduïa
al sever i massís faristol carregat de papers.
L’aire, saturat de cera i perfum, quasi enverinava
els pulmons.
Els rostres dels participants, asseguts en devoció
extàtica davant la imatge, es giraren un segon cap
a ells. Gassull, concentrat, repassava en veu baixa
la proposició i el llibell amb un prevere madur i
galant.
–¿Tenia raó o no? Deu bards mal comptats...
Què es pensava Lluís... Quatre gats que no han
cenyit mai corona de llorer sobre el cap: neòfits,
estudiants, i alguns barranis.
Els estrados dels poetes havien estat jerarquitzats
segons l’escala social, la poètica i la dels anys: a
la fila davantera distingí mossén Ferrando Díeç,
que potser devia llegir a l’honor del sant, amb
Narcís Vinyoles i un frare mercedari que inclinava
el cabet tonsurat cap a Pere d’Anyó; a la dreta hi
havia un lloc lliure, i més enllà, entre els qui s’hi