La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

dels Castellví. Pere d’Anyó, que dos anys abans
havia estat a prop de guanyar la joia, ara temptava
fama més alta. Tanmateix, un bri de supèrbia,
social més que no poètica, pervertia la humilitat
exigida a un aspirant. Allò, més les garanties que
la seua obra contenia troballes collides al clan
dels Castellví, l’autoritzava a apostrofar el sant i a
exigir-li una resposta digna de la seua alabança.
–Potser la suposada ascendència reial i trobar-se
en l’òrbita del clergat de la Seu li impedeix adonar-se
que, per moltes ínfules que tinga, és descendent
d’un bastard.
–El garrinot reviscola –va dir Dolcí alçant-se del
banc abans d’adreçar-se cap on, un minut abans,
havia desaparegut, incitant, Deianira.
Observava la llambregada ofesa de Pere d’Anyó
a Dolcí, quan, havent anunciat un gran trobador,
Ausiàs de Sant Joan eixí a la palestra saltant l’ordre
establert. El tartamudeig nerviós llançà a perdre
els sentits de la primera estrofa; després va