La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

irà per la dama, sense mencionar el marit, que
alguna cosa hi tenia a dir.
No sabia si Ercole arribà a sospitar d’ell en el
temps que, havent-se d’absentar per necessitats del
servei, li havia encarregat la protecció de l’esposa
i d’Astorgio, l’hereu, encara un xiquet de bolquers.
No havia sabut, o no havia volgut veure,
que la integritat que li exigia la confiança d’Ercole
i l’amor de Donna Alessia resultaven incompatibles.
Ella, com una Ginebra silenciosa, mai no
parlava del seu home quan eren junts.
Fins i tot en interposar-s’hi el Magnànim, Donna
Alessia es mostrava més preocupada per la seua
reacció davant les visites reials a la vil·la que no
per la d’Ercole. Anys després, li remordia la consciència
l’aparent naturalitat amb què ella havia
hagut de jugar a tres bandes. Creure’s el privilegiat
destinatari de l’autèntic desig de Donna Alessia
li havia ajudat a passar aquells dies amargs, però
encara l’assaltava de tant en tant la idea que ha­