La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Dolcí, cada vegada més implicat en l’esgrima
del certamen, exhortà l’amic.
–Cal que Lluís mossegue a qui calga en defensa
del guardó. Xiquet: desfés la calúmnia que concorres
amb trobes robades i aprofita que parlaràs davant
un públic àvid d’escàndol.
Lluís ingressà al camp clos delimitat pel ciris. Va
avançar cap al faristol i en prengué possessió amb
les dues mans. Les converses cessaren, i tothom es
preparà per al nou episodi d’un certamen que
duia camí de gravar-se a ferro als annals de la
memòria literària de la ciutat. Gassull i els companys
continuaren la disputa fins que l’expectació
els obligà a emmudir; els segons que tardaren a
seure li van servir a ella per recuperar el lloc honorífic
a la vora de l’autor de la Tragèdia de Caldesa.
–Singular càstig, aquest: un malson que desemboca
en un altre de pitjor.