La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

ada de la família a València, el pare l’havia duta
a casa perquè s’encarregara dels fills adolescents.
–Sembla mentida que no sàpigues com va el
món. El Sant Ofici cobeja els béns dels perseguits:
tu i el teu marit sou un botí ben temptador i ningú
no mourà un dit en favor vostre. Jo, per exemple.
Calia fer-li veure que als trenta-cinc anys la millor
perspectiva no era embarcar-se per ella en una
aventura esbojarrada. Es tombà al llit i tancà els
ulls; el mutisme de Blanquina acabà desassossegant-lo.
–Sempre en portàveu alguna entre mans, tu i ell,
sempre... Secretets per ací, escoltetes per allà...
Oblidem-ho... El teu matrimoni no t’ha servit de
res, i no és bo que tu, una conversa, entres a furonejar
en cases nobles, per molt que sigues casada
amb l’ajudant de cambra del cardenal Borja. Si
fóra malpensat, diria que us ho cuinàveu solets
perquè no poguera cantar en el turment si m’agafaven.