La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–En tinc trenta-cinc, i he d’alimentar fills i muller.
Sóc presa de totes les ànsies i senyor de no cap,
per dir-t’ho en termes poètics.
–No veig mal de què no pugues guarir amb una
bona femella eixancada que demane guerra.
–Santa ignorància, la teua... Canviant de tema,
o tal vegada no: ¿on em portes?
–Al Call.
Lluís s’aturà, el va agafar del muscle i l’obligà a
pegar la volta.
–Poca broma, Dolç... Han fet la crida d’un certamen
en què aniré a sac... ¿Què se t’ha perdut
allí?
En quatre pinzellades li havia descrit l’assumpte.
Lluís negava cada volta amb més vehemència.
–¿I per a què em vols? Fa anys que no hi he posat
els peus. Encara em fan mal els colps de la
processó...