La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–¡Mireu: les llums dels vint-i-quatre ancians que
envolten el tron s’humilien i adoren Déu! ¡Al·leluia!
Els capellans adreçaren la vista cap al lloc on es
perdia l’esguard extraviat del sagristà. Tenia raó
Frisanya: els cirialots havien caigut a terra un darrere
de l’altre segats per una força desconeguda
que causà la llastimosa estampida dels ancians,
els quals, oblidant les obligacions pròpies d’una
cort reverenda, posaren la defensa en mans de
l’Àguila, dels Evangelistes i de l’Àngel Custodi,
que eren plantats enmig del carrer. Frisanya s’alçà
del terra i els va escridassar.
–¡Jo us ho deia jo, que la tempesta d’ahir era un
senyal! ¡Disposeu-vos a rebre el missatger que
anuncia la fi del món!
L’envestida li hauria pogut resultar fatal si un dels
gossos no s’haguera clavat entre potes de Gisclareny,
perquè gràcies que el féu trontollar, sols ferí
de rasmada el sagristà. Aleshores, els Evangelistes
es llançaren a un costat fent gala d’una intuïció