La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–S’han colgat ja al llit, tret de Don Rodrigo, que
ha eixit de casa després d’una discussió amb el
iaio sobre la processó de Corpus d’aquest matí. Es
culpaven l’un a l’altre del desastre del xiquet.
– Se’n parla en cada cantó. ¿El teu jove amo és
qui l’ha destrossada? –De poc ha valgut que em
deixara les ninetes dels ulls perquè no es llançara
a perdre... És un digne hereu de la negra estirp
dels Beaumont.
Va acabar de rodar la clau, agafà el bastó amb
què darrerament feia el coix i va tustar l’esquena
de Fitora, que sonà com una caixa de fusta buida;
un cap descomunal, que mantenia en equilibri gràcies
a una mínima i constant correcció de la postura
de l’espina, coronava el seu cos prim. Per això
caminava una mica de gairó.
Estava impacient per contar-li que els Beaumont
s’havien torcat el cul amb els seus anys de servei,
però s’aguantà per no semblar dèbil. Formaven
una societat ben especial, basada en un rar con­