La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

lava a peu per carrers buits sense més testimoni
que el silenci dels criats.
Justament en girar un cantó, va guipar dos dàtils
en animada conversa. El més alt reia de bona
gana imitant, no hi havia dubte, l’Àguila que l’havia
arrossegat per terra i, concentrat en la befa,
reculava sense veure’l cap a ell. L’altre, pendent
del company, tampoc no el va clissar. Esperà que
els criats i l’avi s’allunyaren una mica. Va travar el
cavall i es va ocultar darrere del cantó. Comptà
fins a deu i llavors els eixí a l’encontre. Encara es
preguntaven d’on els venia l’atac, ja havia mig estabornit
l’alt amb un colp pla de l’espasa. El col·lega
semblà que demanava o oferia explicacions,
però en contemplar el seu rostre assedegat de revenja,
s’abalançà contra ell, el va fer trontollar
amb una espenta i va córrer cap a Renoc i Plantalamor,
que, enfarfegats en la discussió, no van poder
capturar-los.