La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

llavors una criatura, el dia de l’assalt a la Jueria–
la del teu avi Mimer.
–No hi ha res d’estrany: bona part dels conversos
podrien referir-te desgràcies de l’any que demanes.
–Ben segur... No va ser allò, tanmateix, el que
més m’impressionà... Ens coneixia, a mi i a Coràlia,
i em va recitar un grapat de profecies neguitoses.
El to ombrívol amb què Roderic havia relatat allò
del campanar de la Seu amb Bordera l’entristí.
Havia instruït el cosí Vicent, fins llavors font d’informació
dels moviments dels dos enamorats als voltants
de la Seu, sobre com actuar quan el necessitara.
Buscava l’ocasió de travar amistat amb la filla
de Francí. Des que Vicent havia complit avisantla
que s’hi presentara al més prompte possible, no
li havia vist més el pèl. Potser l’halo pseudomístic
amb què Vicent es tocava s’havia agreujat. Una
llàstima, perquè ell era, segons el pare –que havia