La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Sense picar d’esperons, es posà a la seua alçada.
El dia no acabava de trencar, i es veia sense
nord enmig d’un terme que només podia ser hostal
de nou perill.
–Tu que saps llegir en el rellotge de les estrelles,
¿anem cap a nit plena o cap a l’alba?
–A l’alba, crec.
–No ens veuríem així si no te n’hagueres eixit
del carril, on el nom del meu pare i de l’avi Olfo
és ben conegut.
Renoc va aturar la mula.
–Si us vaig portar en despoblat fou perquè us curàreu.
Sense el beuratge, la febre us hauria convertit
en pastura de cucs en poques hores.
Prosseguiren per un estret viarany de terrissa
blanca que brillava en la densitat de la nit. Feren
voltes i més voltes, unes arran de riu, d’altres allunyant-se’n.
Les hores transcorrien amb un deix d’agonia.
Més d’una ocasió va escrutar Renoc la volta
celeste, i en acabant havia marcat el punt on