La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Reposar en estable després del viatge, com salvatgina...
–sentencià Renoc recollint el farcell i fent
via cap a fora.
Ell es va acostar en un artibanc mig desconjuntat,
el respatler guarnit amb coixins de borra dura.
No es va llevar la roba del camí ni volgué sopar, i
es disposava a tombar-se quan s’adonà que Baracat
l’esguardava.
–Te’n pots anar. Jo sol em baste –li digué.
L’altre, o no l’escoltava o no l’havia entés, perquè
continuà dempeus, amb els ulls plens de beneiteria.
–¡Baraca! Porta’m una manta, que estic fart de
dormir sobre palla –proferí Renoc, interrompent la
recuperació d’uns records que no havien acabat
d’afermar-se.
Per fi es quedà sol. La pobra llar contigua no servia
per a escalfar-lo, i hagué de tapar-se amb un
drap polsós i ranci. El cansament dels darrers dies
el vencia.