La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Agafà Fitora i el va arrossegar a corre-cuita darrere
d’un túmul. L’intrús feia i desfeia el camí, s’entollava
a les caves... Devia ser aquella dona, en el
pitjor dels casos, un solitari profanador de tombes,
a qui no faria gens de goig que se li hagueren
anticipat.
La va localitzar a poca distància. Ben raçada, el
cabell solt, vestit cenyit, la falda del qual recollia
per moure’s entre la brossa.
Una intuïció li enlluernà el pensament.
–Ha estat plorant-la el dia sencer, vigilant que no
violaren la tomba, i en eixir pel portal de la guaita
ha escoltat la teua batussa amb el gos. Per això
torna –xiuxiuejà.
El company de fatigues, encuriosit i atemorit alhora,
intentà alçar el cap. Calgué silenciar-li un
calbot a la coroneta: la cabota hauria pogut il·luminar
el fossar en reflectir la llum del portal i de
l’espill de la lluna.