La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

l’empaitaven les llengües erràtiques dels focs follets
dels cementiris.
–Mireu açò –afirmà Montessor adreçant-se a la
massa vaporosa que el rodejava–. Jo el vaig fer
dòcil i ara ve a agrair-m’ho. Benvingut al desert
on la teua audàcia em desterrà.
La veu de Montessor l’acoquinava tant, que ni
respirar podia. L’afany de salvar el seu futur si Fitora
cometia alguna indiscreció l’havia dut de ple
al fangar del passat.
–No et guarde rancúnia. ¡Quina bella pensada!,
em vaig dir, digna només de qui ha estat desbastat
per mi. Quant a veure’m al carrer amb la cara
plena de cicatrius: un temps entre la brutícia fins
que per casualitat un dia vaig acostar-me al vall,
on amb sang i fetge vaig recuperar el lloc que em
corresponia. I heus ací els meus deixebles: no són
tan diferents a
tu, els he instruïts en l’art de ser paràsits de les
ombres.