La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

emei que tirar-li una maneta; ja li faria veure que
també a ell li interessava.
Havia conegut Fitora al principi de sovintejar el
Públic, quan, acabat de traslladar des de Beniveni
a València, hi acudia sol i sol suportava les burles
de les putes (una d’elles l’havia batejat amb el
malnom de Renoc) i les extorsions dels rufians. Havia
passat per totes les etapes, des de l’aproximació
cauta a unes dones que l’encisaven amb bellesa
i picardia, a la imprudent exhibició de diners
estalviats a força de mesos d’obediència, i sempre
l’havien distingit amb el mateix desdeny per la
seua figura esporgada de proporcions i per la
seua condició de criat. Tot i així, aconseguí gitarse
amb algunes meuques que de seguida s’apartaven
d’ell plenes de fàstic i el feien enyorar la posició
que ocupava al feu de Beniveni, on exercia
com a únic representant de l’amo.
Tardà uns quants anys a descobrir que el que en
realitat l’atreia era jaure amb qui no el poguera