La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

del cap i casal, rebria un colp molt dur –definitiu,
qui sap– si es divulgava que la joveneta per la
qual havia fet el fava s’havia aprofitat de la seua
candidesa d’home obedient a allò que li dicta el
penjoll. Era allò el que el postrava al jaç. Allà no
aplegaven censures, ni misericòrdies ben intencionades
que només li recordarien els seus fracassos.
–Sent molt que t’hagen despertat tan prompte.
Havien d’airejar els llençols i perfumar l’estança.
Aleny era un guàrdia esprimatxat, fill de francés
i valenciana, que mascarava el seu llenguatge, ple
de fórmules i reverències heretades del pare, amb
un cinisme desenganyat i benèvol alhora, molt de
la terra. Aquella era la seua forma de referir-se a
una nit especialment moguda en què els crits del
part d’una presonera i en acabant el plor del nadó
havien mantingut a tothom despert fins a la matinada,
justament el moment que els presos vells
encarregats de canviar la palla i escurar els pous
de les immundícies havien trucat a la porta.