La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–En veure marxar el fill, el meu besavi tingué el
darrer rampell de lucidesa. Fou llavors que li parlà
de la Ciutat d’Or. Era la diada del Purim, el dejuni
de la reina Esther, que es fa en record de la destrucció
de Jerusalem i l’inici de la Diàspora, i a ell,
Mimer, digué, li calia començar-ne una de nova,
l’última abans de tornar a la Terra Promesa, si la
interpretació dels senyals que s’havien vist pertot
arreu era correcta. La meua besàvia no el deixà
acabar: va ordenar a la xiqueta que llevara les
baldes, i amb ella de la mà eixí al carrer.
–¿Sola a l’encontre de la xurma?
–Sabia que s’hi entretindrien el temps suficient
perquè Mimer poguera escolar-se entre el fum i la
confusió cap al portal de la muralla.
Açò ell no ho va veure, però els dies del Purim
s’amagava de la família per
no entenebrar els ànims dels qui l’envoltaven.
–¿On era la casa?