La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Calia situar-se en la foscor. Escoltà els crits que
convocaven la ronda, i, per damunt, les contrasenyes
que tractaven d’intimidar-lo. Arran de paret,
s’orientà cap al riu, olorós de fang i podridura, i
corregué cap a la muralla. En aquell instant, un escamot
acudia a la caserna de la guarda amb noves
que van ser transmeses al llarg de la fortificació.
Devia trobar-se a la rodalia de l’alberg dels estampadors.
Creuà el carrer, i encara que sense
llum costava distingir el punt exacte on havien tingut
l’encontre amb Lluís Roís, va trucar a una casa
cantonera esperant que allà se li obriria l’última
via de salvació.
Com que ningú no li va obrir, no gosà repetir el
truc; en el silenci d’aquella contrada, amb un colp
hi havia suficient si tenien decidit desbarrar la porta
a deshora. Finalment, obriren un badallet i uns
ulls dessonillats el van mirar de cap a peus.