La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–El silenci en ell no suposa cap carència, sinó
una pregunta i, alhora, una resposta.
–Interrogar contínuament una musa callada, com
qui requereix una dona que ens ha avorrit, deu ser
danyí. Teniu la prova a la vista: condemnat a ser
corrector o vés a saber què d’obres alienes.
–En un vertader poeta, el silenci és sempre creatiu
–puntualitzà. I en acabar, esguardà Corella, el
qual, mig enterrat pels qui discutien al voltant seu,
hi va correspondre com si haguera pogut saber de
què parlaven.
–No escriure, en ell o en un altre, és una falta.
De tota manera, no és aquest el tema de què enraonàvem.
Sou llesta: heu sabut desviar l’assumpte.
Una última curiositat: ¿d’on procedeix la vostra saviesa
literària? ¿Escriviu vós?
–Perquè en els nostres dies una dona escriga
sense ser denigrada, ha de ser monja o comptar
amb la protecció de qui estiga ben a prop del po­