La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

comparava a un ull insomne) era visible. Més
avall, a l’horitzó, el perfil de la ciutat, esculpit sobre
el negre per la resplendor de les llums cansades,
prenia la forma d’una Babilònia casolana
que encara el seduïa amb els seus luxes. Llavors
buscà una posició còmoda i s’adormí.
No va poder descansar, tanmateix. L’excitació
de les últimes hores li va fer creure que obria els
ulls en una realitat trastocada: amb la metròpoli en
flames, els palaus s’ensorraven en un núvol d’espurnes,
la pedra incandescent de la Seu, dels monestirs
i dels campanars, sembraven al seu voltant
una escalfor de mort que era rebuda pertot arreu
com un estigma –¿de quin Déu?–, mentre finalment
les runes, llepades pel foc, desapareixien en un
auto de fe universal. Llavors va despertar de veres:
a sobre, la roda del temps girant solemne i tranquil·la
es perdia en l’espai i, tot d’un plegat, València
era allà, presonera darrere de muralles,
una clapa bigarrada de teulats ajocats al voltant
de les parròquies, fogueres que llanguien ací i allà