La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

L’obra del gos els quedà a la vista. Remoguda la
tapa, la claror es posava sobre el rostre d’una criatura
rossa, vestida de blanc i amb un collar de
clavells al voltant del coll transparent. Havia imaginat
que captaria la pudor del corc i, tanmateix,
d’aquell cos emanava una flaire dolça que aparentment
no procedia de les flors; Fitora contemplava
la xiqueta amb una adoració extàtica, meravellada.
–Aquesta no et dirà que no, Fitora; pren-la, si
vols.
La seua cabota es bellugava tant, que en l’intent
de recuperar l’equilibri reculà i quasi va caure
dins.
Se sentí una sacsejada al cantó del portell del
mur. S’ajocaren alhora, els sentits alerta. Fins que
al cap d’una estona tot tornà a l’ordre. No hi valien
confiances; qualsevol que vinguera des d’allà
podria veure’ls. Tal volta havia estat una al·lucinació...
Però no: les passes avançaven cap a ells.