La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Quan Dolcí va prestar altra volta atenció a la
lectura, el vell poeta tornava humil cap a la cadira.
–Pesada, quina xerrameca; no he escoltat ni un
bordó.
Ella tingué prou a mirar cap a l’esquerra.
–La damisel·la tampoc. Simula que et professa
un devot amor de lluny.
En contrast amb el to reverencial del prevere, Vinyoles,
amb límpida dicció, es recreava tant en la
cadència dels versos, que era impossible retenir la
seua musiqueta. Dolcí no trigà a comentar-ho.
–¿Què ha dit?
–M’ha distret el joc de les rimes. Trobadors en
paper escrit per a llegir en soledat, vet ací la presó
a què condemnen la poesia. Malgrat tot, les
maneres de Vinyoles no em desagraden: la resta,
tret de Martines, probablement ni això.
–Amagaré a Lluís la teua opinió, germaneta.