La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

va per agafar allò, fugir sense acomiadar-se i proclamar
als quatre vents el seu èxit, perquè a partir
del minut que lliurara el llibre a Blanquina tot recobraria
l’antiga harmonia. L’equilibri del món depenia
exclusivament de la seua felicitat.
No obstant això, va preparar bé la seua aparició,
per no esparverar aquella doneta. Allargà les
cames adormides i després es va incorporar cautament
davant del taulell, accentuant, en el parlar i
l’actitud, un caràcter cortés i respectuós.
–Excuseu-me, senyora... Quan u viola un tancat
impropi, l’ombra no acostuma a passar per amiga
i tota prevenció és poca. No, no dubte de vós, és
la tensió allò que em duu a parlar així... Em presentaré:
em dic...
–Heu vingut i he vingut. No importa qui sou ni
qui sóc.
Era un discurs en què la reprovació no residia ni
en els mots ni en el to, sinó en el que no deia; tan­