La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

m’ha eixit ni una llàgrima? No tinc cor, i si en tinc,
deu ser de marbre, com diuen els poetes.
–Sí que en tens, criatura, perquè en tens no plorares.
T’ho dic per experiència. El teu dolor és tan
gran que, cosa curiosa, et podria fer semblar insensible.
Roderic assentia sense comprendre del tot. Ella,
d’altra banda, no lamentava tenir un testimoni de
les seues febleses.
Portaven tant de temps conversant vora el portal
de Serrans, que al remat atragueren l’atenció d’un
dels guaites. Amb posat desafiant, els comminà a
allunyar-se’n; ella agafà del braç Roderic, perquè
el veia disposat a demostrar-li quin era el seu
rang.
–Vine... No t’enfrontes debades contra aquest estómac
agraït.
–D’acord. Tu diràs on...
Per una travessa desembocaren davant el palau
dels Borja, la pedra quasi blanca del qual reflectia