La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–I el plaer, i els gemecs, i el rastre dels seus sucs
al meu... – argumentà Lluís, tirant-se mà al penjoll.
–¡L’has cavalcada en somnis! Li ho he tret a la
meua... Diu que jo li havia fet promesa de matrimoni.
Allò i el meu capteniment –tu coneixes la
meua destresa amatòria– li ha fos el cor.
–¿I jo? ¿Per què no estic fet pols com tu?
–T’adormires després de les primeres escaramusses,
i sonàmbul i tot, no t’has estat de saltar com
palometa pel convent.
Aleshores s’escoltà una cridòria seguida per una
sèrie de sorolls sords cada volta més propers,
símptomes certs per als captius del final dels seus
patiments. Acabaren de vestir-se. Volien presentar
una actitud i aspecte mínimament dignes.
–Guaita què fan ara... –el convidà un Lluís que
els observava amb més curiositat que inquietud.
El grup s’havia aturat als peus del pilar d’una de
les arcades del claustre. L’abadessa, una anciana
rodanxona amb rostre blanc i tibat de màscara