La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–¡Mala plaga el mate! Em bonegava perquè
confiara en les meues forces i ara que em coronen
el maldrapat se’n va sense mi a celebrar-ho.
–No parles ací com si hagueres perdut l’oremus,
poeta.
–¿I on ha fugit que l’atraguera més que compartir
el meu triomf ? Darrere d’alguna bagassa, n’estic
segur.
–Com tu, si en tingueres l’oportunitat... ¿Que no
deus haver-lo traït més d’una ocasió, anant-te’n a
caçar per les teulades? –va defendre, tot i ser
conscient que Lluís tenia raó, el seu germà.
Desatengué l’orgull ferit de Roís i es va fixar en
Coràlia. Tal vegada no havia oblidat del tot Roderic.
–La senyoreta de Castellví espera disculpes...
En escoltar el nom, Lluís s’alçà i es va presentar,
tou i servil, a la filla de Francí.
–La seua germana devia trobar-se malament,
perquè no feia bona cara, i Dolcí –un cavaller, ja