La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

immensitat de les naus buides. Va eixir per la porta
protegit pel fum, s’arrapà al mur i va anar cap
al Miquelet. El campanar solitari –la portella era
tancada– es perdia en l’alta nit.
Es deixà caure al terra, on hi va romandre ajupit
a l’espera que es consumara la desgràcia. Potser
Frisanya i els acòlits havien endevinat el seu parador
i ja devien atansar-se cautament en previsió
d’un atac a tota ultrança.
–Vaja, si tenim el pardalet ací –anuncià Bordera
tan a la vora com si haguera estat espiant-lo–. I en
quin tràngol ara, tu que no atengueres el meus vaticinis.
Bordera quasi cridava. Tal volta ambicionava arrogar-se
el mèrit de capturar-lo.
–Si m’hagueres cregut, no et veuries així... Però
jutjares que era millor menysprear un bon consell i
a qui te’l donava.
Caldria mirar de commoure’l per altres vies.