La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

ia molt bé instruir-te perquè el profanares si ho
meresqueres...
Blanquina beneí l’audàcia amb un somriure.
Sentia l’escalfor el cos de Deianira a través del brial
perfumat; malgrat les entrades de Coràlia, molesta
no sabia si pel desvergonyiment de la germana,
per la seua passivitat o per un remot desafecte,
li resultava impossible ignorar el contacte d’unes
mamelles altives i ben quallades que l’alteraven,
també, per la semblança que devien guardar
amb les de Coràlia.
–No tingues por. Si sé que no haig de tastar de
tu sinó desgrat... Els homes parlen molt, però sovint
les espases, una volta desembeinades, es muden
en coltellets, ¿veritat, Blanquina?
Aquesta no respongué. Mig recolzada als coixins,
es divertia amb les trapelleries. Llavors, abrivat
com una bestiola acorralada, decidí arrancarse
el cairell clavat al més profund de l’orgull de
mascle.