La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

S’havien cansat de queixar-se en veu alta perquè
aquella nit havien de reforçar la guàrdia del convent
de la Trinitat. Precisament el de la Trinitat...
La notícia els havia fets fantasiejar una mica... No
era l’única vegada que els demanaven un servei
especial. ¿I si la nit de l’erro –així es referien amb
sorna al frustrat assalt– hagueren fet ells la ronda
al monestir? Sens dubte l’haurien enxampat com
un passerell. Fatxendejaven. Cas insòlit entre vigilants
i presos, en el fons lamentaven la possibilitat
que aquell encontre s’haguera pogut produir. I ara
ni el miraven; pitjor, ni es miraven entre si. ¿Devien
retraure’s l’un a l’altre una ofensa anterior? Potser
havien de donar-li una mala notícia i no es decidien
a amollar-la.
–No passa res. Un dia o un altre m’havien de
cascar –els ajudà.
Va aconseguir l’efecte contrari. Els havia emprenyats
de veres.
–D’acord, jo solet em prepare.