La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

En veure-la capficada, la va encoratjar.
–Tindràs el Tirant, no patisques. Coste el que
coste.
La dispersió de furoners i feligresos els obligava
a separar-se. Des del temple no aplegaven novetats,
i tot es reduïa esperar que, les portes obertes,
el fum es dissipara per poder alfarrassar els desperfectes.
Eren prop del grup del Bisbe, i la conversa
resultava inoportuna. Blanquina mirà al seu
voltant amb intenció d’anar-se’n. No tenia res a
dir ni tampoc no volia acomiadar-se. Es disposava
a demanar-li si es podrien reveure, quan Renoc i
l’ombra deforme que el seguia els passaren quasi
a frec.
La va apartar una mica sense deixar d’espiar-los
de reüll.
–Un moment... No m’agradaria entropessar amb
el meu pare: allà va el servidor que sol fer-li de pigall
i ell no deu caminar lluny.