La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Per resposta, Renoc esguardà vacil·lant en direcció
a la serra que es retallava cap a ponent.
–Quatre o cinc llegües. Gràcies que n’hem pogut
eixir en bona sanitat –va voler reconciliar-se Renoc.
–Sort tens que la salut de l’avi m’obliga a caminar
de pressa. Espere que la visiteta a ca Rodonya
no m’hi faça arribar tard. Una vegada allà, ja et
demanaré les explicacions que calguen –li amollà
a la cara, retenint amb prou feines les ganes de
castigar-lo per venjar-se en la dona de les ofenses
de Catalí.
Passaren el Xúquer per un pont que havia aguantat
la darrera avinguda. Més enllà dels arcs, els
marges s’havien ensorrat i mostraven el tall obscur
de la terra. A la rodalia de la solsida, l’aigua verda
regolfava en cavernes obertes, llimava la base
de la riba i emergia tenyida amb color de sang
vella. Gisclareny s’aturà prop de la vora. Hagué
d’embenar-li els ulls i acaronar-li el bifi mentre el