La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

no voler deixar els paperots aquestos... No es pot
quedar ací. Porteu-la a la infermeria, que la duguen
demà a la Trinitat i que la mare Isabel de Villena,
sor Aldonça Corella i sor Isabel de Montpalau,
filles discretes i lletrades, vegen de què es
tracta. En acabant, torneu a pels intrusos.
L’amic ja el carrejava.
–Lluís, no tinc coratge... Vés-te’n tu.
–Ets de la broma... ¿Pots moure’t?
Les cames amb penes i treballs l’obeïen; amb els
músculs, exhausts, tremolaven com les d’un poltre
a qui l’egua espenta a caminar.
–Si tinguera en què aguantar-me...
–Les crosses del meu muscle... Afanya’t si no vols
que ens repassen l’esquena.
Escoltà Lluís encomanar-se a la sort mentre l’estrenyia
per la cintura, obria la porta de la cel·la i
iniciaven l’evasió arrossegant calladament els
peus per les lloses del corredor.